El conte de la vida

Vida

Una vegada hi havia una estrella,
que volia ser mare,
es va envoltar de terra,
la necessitava fosca i freda
per no cremar el ventre
que la filla engendraria,
una petita cèl·lula seria
que vida anomenaria.

Però la petita no creixia
i va buscar-se un amant
que li donés vitalitat,
moviment i alegria,
va posar-se al seu voltant
sinuosa i constant
ni massa a prop,
ni massa distant.

La menuda era feble,
massa Sol la cremaria,
massa fred la mataria,
li calia equilibri per viure
i ella li procuraria
tot allò que necessitaria,
del foc la protegiria
amb una penombra precisa.

De vegades enyorava
jugar en la llunyania
amb amigues d'infantesa,
sa filla que ho sabia
cap al cel s'enfilaria,
els ulls per ella obriria,
la veu li sortiria,
amb olfacte oloraria.

Tot allò que aviat sentiria,
tot allò que aviat cantaria.
En la fosca arrelaria
per arribar el cor de la mare
que per ella batega
per poder-li explicar
com brillen de boniques
els estels que encara brillen.

I així és com la vida
entre la claror i la fosca
està sempre dividida
entre la llum que la guia
la Terra que l'alimenta
i el cos que la sustenta,
són els tres elements
que la van formar un dia.

Com que no té memòria,
se sent desemparada
i només desitja el pare,
deixa enrere les arrels
i es va convertint en un àngel,
però a mesura que s'allunya
ja no pot parlar amb la mare
si sentir a ses germanes,
vola i mort a la vegada.

La natura amorosa
li vol donar esperança,
abans d'alliberar-la,
li mostra com fecundar-se,
estimarà la seva llavor
com a ella l'ha estimada,
i li procurà els sentits
perquè pugui contemplar-la.

El pare et crida,
la mare et vol,
la vida tria
misteri resolt.

Mare

Mare

Tota ella és bellesa
el silenci sa ciència,
sa virtut la destresa,
l'amor i la paciència.

Tot esdevé harmonia,
amb mans adolorides
el fang agafava vida
modelat amb mestria.

Les flors més senzilles
eren rams i melodies
de colors combinats
amb l'art més encertat.

Tota ella és vellesa,
s'apaga i no camina,
però la seva mirada
sempre està tranquil·la.

Tinc Por

TINC POR

Tinc por,
ho vull cridar als quatre vents,
que em sentin tots els innocents
a qui obliguem a ser valents,
des del fons de tots els temps.

Tots els camins s'han desdibuixat,
tots els mapes s'han cremat,
quina direcció he d'agafar
si no sé què passarà demà,
ni qui m'acompanyarà,
ni qui m'abandonarà.

Tinc por,
de no saber caminar,
de no saber escoltar,
de no saber explicar
cap a on vull anar.

El preu de la llibertat
és la por a la responsabilitat,
saber que et pots equivocar
i que l'error hauràs de superar,
saber que la pots encertar
i que l'encert podràs recordar.

Tinc por
i no em puc aturar
el temps no pararà,
només puc triar
quin camí agafar.

Un dia vaig desitjar ser lliure
ara que puc d'escollir com viure
recordaré el camí passat,
meu i dels meus avantpassats,
conscient que la meva llibertat,
és la meva responsabilitat.

La sorra

Sorra

La sorra,
corria enjogassada
i una part es va cansar,
l'altre no volia parar.

Una va reposar,
l'altre corria alegre,
i, va aprendre a volar.

L'amor les unia
més cada dia,
i, es van aclobar.

L'aferrada a la terra
en arbres es va tornar,
i, la lliure en l'aire
en ocells es va alçar.

Però s'enyoraven,
i, es van desitjar
aprenent a copular.

Una va esclatar en flors,
l'altre ous va engendrar.
Unes donaven els fruits,
els altres se'ls van menjar.

Uns cada any marxaven,
els altres arrelaven
per esdevenir un refugi
on poder tornar.

I, així és com la vida
va aprendre a col·laborar,
que és la forma més vella
en la que sap estimar.

A prop

A prop

Et sento tan a prop
que la distància 
no em destorba
ni el teu cos,
ni la teva olor,
ni el teu so,
ni el teu sabor,
ni la teva força
ni fa més feble 
el meu amor.

Temps

Temps

Realment només tinc temps,

i jo, que tant anhelo ser lliure,
vull decidir com viure.
I ara, que sóc conscient
que és el temps la clau,
obriré el pany del cau
on s'amaguen les meves pors,
airejaré els meus records,
respiraré, i em disposaré
a caminar un altre cop
buscant nous senders,
reculant sempre si cal, 
parant-me a reposar, 
sempre tenint present
que l'avui i el demà
mai es podran trobar.

Nineta

Ninetes

Tinc temps per plorar,
per cantar i riure,
per jugar i escriure.
Tinc temps per la tristesa
per la il·lusió i l'alegria,
per menjar, dormir i l'empatia.
Però vull esborrar el patiment
que no ocupi el meu temps
que el necessito per aprendre
i compartir la riquesa
de tot el que m'han ensenyat..

Demana'm una abraçada,
plorarem si vols plegades.
No em demanis un consell
no estic a la teva pell.
Et diré tota la veritat
de tot el que m'ha passat
i tu decidiràs soleta
que ara ja ets més grandeta
i la vida també t'ha donat
el do de la llibertat,
 el pes de la responsabilitat.
Toca amb dos peus a terra
no t'oblidis de somiar.
És molt senzill tot plegat
si vivim amb honestedat.

Sempre et donaré la mà
per si la vols agafar
Sempre bufaré ben fort
si un dia vols lluny volar.
No oblidis mai nineta
que el teu cor vol estimar,
No oblidis mai nineta 
que que l'amor  ens fa vibrar.