El conte de la vida

Vida

Una vegada hi havia una estrella,
que volia ser mare,
es va envoltar de terra,
la necessitava fosca i freda
per no cremar el ventre
que la filla engendraria,
una petita cèl·lula seria
que vida anomenaria.

Però la petita no creixia
i va buscar-se un amant
que li donés vitalitat,
moviment i alegria,
va posar-se al seu voltant
sinuosa i constant
ni massa a prop,
ni massa distant.

La menuda era feble,
massa Sol la cremaria,
massa fred la mataria,
li calia equilibri per viure
i ella li procuraria
tot allò que necessitaria,
del foc la protegiria
amb una penombra precisa.

De vegades enyorava
jugar en la llunyania
amb amigues d'infantesa,
sa filla que ho sabia
cap al cel s'enfilaria,
els ulls per ella obriria,
la veu li sortiria,
amb olfacte oloraria.

Tot allò que aviat sentiria,
tot allò que aviat cantaria.
En la fosca arrelaria
per arribar el cor de la mare
que per ella batega
per poder-li explicar
com brillen de boniques
els estels que encara brillen.

I així és com la vida
entre la claror i la fosca
està sempre dividida
entre la llum que la guia
la Terra que l'alimenta
i el cos que la sustenta,
són els tres elements
que la van formar un dia.

Com que no té memòria,
se sent desemparada
i només desitja el pare,
deixa enrere les arrels
i es va convertint en un àngel,
però a mesura que s'allunya
ja no pot parlar amb la mare
si sentir a ses germanes,
vola i mort a la vegada.

La natura amorosa
li vol donar esperança,
abans d'alliberar-la,
li mostra com fecundar-se,
estimarà la seva llavor
com a ella l'ha estimada,
i li procurà els sentits
perquè pugui contemplar-la.

El pare et crida,
la mare et vol,
la vida tria
misteri resolt.