La trementinaire
Els teus ulls van ser un mirall
on em vaig aprendre a mirar
d'una altra manera.
Hi cantaven els silencis
hi ploraven els somriures
l'oblit no existia.
Desdibuixant la tristesa
amb pinzells d'alegria,
hi florien les pedres.
Hi ballaven els meus anhels,
hi jugaven sense recels
en els fons de sa llera.
Traçant un mapa de corall,
acolorit per uns esculls
que avui ens han guanyat.
Els teus ulls van ser un mirall
on d'una altra manera
em vaig aprendre a mirar.
Hi cantaven els silencis
hi ploraven els somriures,
mai ho podré oblidar.
La sirena (Havanera)
Per tu, vida.
que has deixat.
La por de tants infants,
de tants homes,
de tantes dones,
ens porten les ones
d'un mar
tenyit de penombres.
L'odi d'uns pocs
ho tenyeix tot,
trencant els lligams
que uneixen persones.
Una mà que s'estén,
no arriba a temps,
mentre la vida s'ofega.
Un clam es va alçant
crida amb l'afany
que s'aturi la guerra.
Dolor va causant,
estralls i fam,
ignorant els infants,
que potser callaran,
que potser parlaran,
que mai oblidaran
el rostre inhumà
de qui decideix
que l'horror
val la pena.
Tot se suporta
Mai vaig pensar que estimaria
la bogeria
que abans m'havia fet patir.
Mai vaig sospitar que la vida
es riuria
del seny que jo tenia ahir.
I ara ric perquè estic boja.
I ho faig perquè no m'importa.
Si tu m'estimes,
tot se suporta.
Mai deixo de somiar desperta
les tempestes
que tan sovint em destrossen.
Mai em fan por si no estic sola
sobre les ones
del temps que dansant m'envolten.
I ara ric perquè estic boja.
I ho faig perquè no m'importa.
Si tu m'estimes,
tot se suporta.
Mai serà el mateix ara que marxes,
t’empeny l’onatge,
amb pas ferm cap a nous paisatges.
Mai m'abandonarà la força
que l'amor dona
tot i que el destí ara se l'emporta.
I ara ric perquè estic boja.
I ho faig perquè no m'importa.
Si jo m'estimo,
tot se suporta.
