Tot se suporta

Tot se suporta

Mai vaig pensar que estimaria
la bogeria
que abans m'havia fet patir.
Mai vaig sospitar que la vida
es riuria
del seny que jo tenia ahir.

I ara ric perquè estic boja.
I ho faig perquè no m'importa.
Si tu m'estimes,
tot se suporta.

Mai deixo de somiar desperta
les tempestes
que tan sovint em destrossen.
Mai em fan por si no estic sola
sobre les ones
del temps que dansant m'envolten.

I ara ric perquè estic boja.
I ho faig perquè no m'importa.
Si tu m'estimes,
tot se suporta.

Mai serà el mateix ara que marxes,
t’empeny l’onatge,
amb pas ferm cap a nous paisatges.
Mai m'abandonarà la força
que l'amor dona
tot i que el destí ara se l'emporta.

I ara ric perquè estic boja.
I ho faig perquè no m'importa.
Si jo m'estimo,
tot se suporta.

Buidant la capsa

Buifant la capsa

Avui que tornen els records
jo em torno d'aire
perquè em puguin travessar
i no quedar-se.
Vull buidar el meu passat
de dins ma capsa
per a tornar-la a emplenar
d'esperança.
En un futur no molt llunyà
que ja s'atansa
qui sap el que em portarà
si vent o aigua.
Jo l'espero sense esperar
el meu cor dansa
al ritme dels meus records
que cantant marxen.

Una estora de verd

 Una estora de verd

Una estora de verd,
de tots els matisos
cobreix la muntanya,
folrant prats i marges,
vestint-ne les branques.
Un cel ple de grisos,
ha fet plorar aigua
desvetllant la màgia
de llavors adormides
que ja l'esperaven.

Animals s'hi disfressen,
amb les fulles dels arbres,
fugint espantadissos
de perills i tristeses,
dels que els tenen enveja.
Aclocant-se feliços,
transmetent el misteri
que després de tants segles
guarda encara la vida
secreta la consigna.

El riu salta xiroi,
fent cantar les pedres
alça el to cofoi.
En el seu llit acull,
la sorra que s'esmuny
cap a un altre medi.
La molsa atenta
el còdol recobreix
si no se submergeix
tot fent-se l'heroi.

Una estora de verd
que a l’horitzó es perd.

Cunetes

 

CUNETES

Porto dins les meves entranyes
el dolor de la meva besàvia.
Tres fills van marxar a la guerra,
només un va tornar a casa.
Si els morts ni lluiten ni maten,
perquè no els vau tornar a ses mares.
Perquè els hereus d'aquella barbàrie,
no heu demanat perdó per aquella infàmia.
Aneu pel món amb la cara ben alta,
ens doneu lliçons de democràcia
mentre alceu la mà a les nostres àvies,
quan hauríeu de baixar la mirada.
Perquè no apreneu d'Alemanya.

Si els morts ni lluiten ni maten,
perquè no els vau tornar a ses mares.

Destí

 Destí

Hem caminat darrere el destí
intentant atrapar
allò que ens va robar,
intentant abraçar
allò que ens va negar.
Sense saber,
que ens calia parar
perquè fos el destí
el qui ens pogués atrapar,
el qui ens pogués abraçar.
Ara seran  els nostres destins
els que caminaran de costat.

Avui la realitat

Avui la realitat
té una gravetat
massa pesada.
Avui, vull imaginar
que puc volar,
per allunyar-me'n.
I volo lluny,
per escapar-ne.
Ja soc amb tu,
dona'm la mà,
no la deixis anar.
No vull tornar.
No vull recordar
que no hi seràs
al despertar.
Deixa'm somiar,
enmig del fum,
que es desfarà
deixant el perfum
d'un secret amagat
darrere aquesta realitat
que pesa massa
i..., em torna a atrapar.

Te'n vas

Te'n vas
deixant enrere un passat
del qual jo n'era part
per construir un futur
en una altra latitud.

Te'n vas,
ja no podem compartir
aquest mateix camí,
que un dia el destí
va decidir unir.

Te'n vas
buscant nous horitzons
lluny del meu amor,
lluny del meu cor
que et desitja sort.