LLAVIS OBERTS
Serem
feliços
i
menjarem anissos.
Instintiu jo,
embriaga la raó.
Desitjar…,
enamorar-se de la vida, de la mort,
de tu, d’una feina, d’un projecte, d’una afició,
d’un objecte, d’un
concepte, d’una idea,
de tot, de res…, sense mesura,
sense raó.
______________
Papallones
d’ales enceses
dibuixen
en el sostre
el
mapa a seguir.
Caminen
sense pressa,
volen
amb la destresa
d’haver
après el camí.
Qui
els encengui les ales
també
m’encendrà a mi?
Papallones
d’ales enceses,
em
canten a cau d’orella
dins
del meu jardí.
Reciten
vells poemes,
amb
cants de sirenes
per
dur-te fins aquí.
Qui els encengui les ales
també m’encendrà a mi.
___________
Amb les
mans fermes
despullo
el cos,
vesteixo
el desig.
Busco el
gest precís
que
encengui la nit
dels
nostres somnis.
Baix la
lluna creixent
i el sol
sostingut
buscarem
el cim…
sense presses.
______________
Els teus dits
ressegueixen
els
meus pits
que
emmudeixen.
No
volen destorbar el tacte
que
encén el foc
de la
dansa del ventre.
Comença
un joc,
on el
plaer sempre ens guanya.
Fent trampes,
l’hi hem mostrat totes les cartes.
_______________
Vaig estar desperta fins tard,
sentint
el so
d’aquella
cançó
bastida
entre converses
i
silencis a quatre mans
al compàs
del desig.
Em vaig
adormir al matí.
Em vaig
llevar a deshora,
quan el
sol era ben alt,
per guardar
la nostra nit
dins les meves parpelles closes.
_____________
Arriba el deler
enmig
d’una mar encesa
que no
tem a la tempesta.
On em durà
l’onada
que
s’atansa?
On em
durà aquest bes
que tant
m’atrapa?
On em durà el comiat
si això s’acaba?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada