dimecres, 27 de novembre del 2019

Els teus ulls al mar

Els teus ulls al mar

Veig en els teus ulls infant,
jove, dona, home, persona gran
la por, la fam, l'horror i la guerra,
mentre la deriva et porta en patera,
i la mar, la sal i l'oblit t'ofega.
Veig en els teus ulls infant
una esperança que s'aferra,
de sobte, un vaixell de bondat
s'apropa i recull la teva pena,
et dona menjar, vida i una promesa
no et tornarà a la misèria.
Veig en els teus ulls infant
il·lusions que esperen a coberta
emprendre rumb cap a terra ferma,
la vida que ahir s'apagava
avui rebrota i comença.
Ara els meus ulls infant
ploren de tanta vergonya,
et volen deixar morir al mar
i és aquí a Europa
on mort la humanitat.

Llunàtic

Llunàtic

Em recordo sovint senyor llunàtic
admirant al seu costat la lluna
tot practicant sexe amb les estrelles
desmaiant-me damunt la terra
en un éxtasis fingit fidelment
pel plaer de fer-lo sentir Déu.
En un Déu del qual dubtàveu.

Si el nostre efecte era el més sincer,
en el sexe jugàvem al mentider.

El recordo sovint senyor llunàtic
en les nostres últimes converses
davant la mort que jo estimava
i que vostè tant odiava,
sàpiga que el vaig enganyar
amb una esperança que no era certa
per protegir la seva pena.

Si la nostra amistat era sincera,
les paraules eren mentideres.

Em recordo senyor llunàtic
perduda per camins de terra,
vostè sempre em rescatava
amb mal dissimulada impaciència
d'un desig que es concentrava
en el vi blanc fet ambrosia
evaporant-se en la mentida.

Si la vida és efímera
no la lluna que ens mira.

Ens recordo senyor llunàtic,
ens recordo de veritat.

Desig

Desig
Ets com l'aigua que entre les meves mans
es va vessant amb ritme constant;
però aquesta nit tens gust, olor, calor,
avui et puc percebre amb els meus sentits,
ets concret, passió, calor.
Tindrè entre les meves mans el teu cos nu
i sentitàs el meu clamor tan pur,
tan salvatge, tan primitiu, tan volgut;
et durè a un joc furtiu
on cada moviment és decisiu,
un viatge a l'infinit
on mouen les veles els meu dits,
on el timó és el meu cor,
on el vent és el meu desig,
on el rumb no està escrit.
El nostre vaixell governarè,
seré pirata, mariner, capità,
tot el que vulguis imaginar.
Esclau de la meva voluntat,
senyora de la teva mar,
tempesta, rauxa, salabró,
huracà, calma, tifó,
ones que venen i van,
remolí d'una il·lusió
que no podràs tornar a tocar.
Perquè així que arribem a port,
tornaràs a ser aigua que es va vessant
entre les meves mans a ritme constant,
aigua que està desitjant
ser un cos nu entre les meves mans.

Iaia

Iaia

No marxaràs mai del meu record,
m'acompanyen sempre els acords
d'una música suau que sonava
quan al cabasset em gronxaves.
La teva força en el meu cor
guardo com un gran tresor
de consells que s'expressaven
amb tantes paraules sàvies.
Si les cames estaven parades,
amb les mans embolcallaves
mil històries que ens explicaves
mentre a viure ens ensenyaves.
Acotxaves amb tendresa la nena
que ara una llàgrima vessa
en recordar-te iaia valenta,
sóc fruit de la teva empremta.

L'amor no és així


L'amor no és així

Llàgrimes invisibles eren blaus
intensos en el dibuix del meu cor,
petit per la por, petit pel dolor.
Estimada meva, l'amor ho permet tot.

Esperances trencades en mil bocins
d'angoixa que m'ofegava els mots
que no pronunciava per no ser conscient
de tot allò que era tan evident.

Il·lusions malmeses, oblits d'una ment
torturada, que ja no sap si entén
la música desafinada d'un vell instrument
que ha perdut la pauta, la clau i el temps.

Llibertat tancada en un petit racó
de parets de seda quan ell et festeja,
de finestres de pena quan et menysprea
convertint-te en res més que una possessió.

Una forquilla no és a taula,
tempesta de ràbia es desferma,
llamps i trons que no deixen marca.
Estimada meva, l'amor m'ho permet tot.

Responsabilitat pesada que et fa resistir
malgrat ser vexada. S'escapa un sospir.
Obre't a la vida, esclafeix un gran crit.
Estimada amiga, l'amor no és així.

Alba Corcoi

dissabte, 23 de novembre del 2019

Passats que són presents


Sonen encara velles paraules
que no s'han emportat el vent,
convertit en torb a les muntanyes
blanques i fredes com l'amor
que no s'ha gosat donar del tot.

Allaus tremoloses baixen
arrossegant els vells records.

Sonen encara velles tempestes
que tenen efectes en el temps
convertides en arestes agudes,
fines, rectes i molt punyents
aspres si són massa presents.

Trons sorollosos ressonen
se'ls emportarà
 el vent.

Alba Corcoi

divendres, 22 de novembre del 2019

Sentiments

Avui, la pluja rega la meva tristesa
tendra, llavor que esdevindrà una flor
espigant en un fruit ple de dolçor
alegra que farà caure la pena
damunt una xopa catifa de terra
plena de vida donant pas a l'alegria,
tancant la natura de nou un cicle
de sentiments en moviment
que ara moren per poder renéixer.
Avui la pluja acompanya la meva vida
ara amb tristesa, ara amb alegria.

Alba Corcoi

Discrepo

Discrepo de la pressa juganera
que ens pren hores sorneguera.

Discrepo de la calma que ens para,
millor la lluita que ens avança.

Discrepo de la intolerància
a qualsevol discrepància,
millor un món de llibertats
on la pau sigui el soldat.

Discrepo de l'inútil sofriment
per créixer personalment,
millor brullar aprenent
desbordant el coneixement.

Discrepo d'aquelles paraules
que menteixen a les faules,
millor els silencis tremolosos
plens de dubtes seriosos.

Discrepo de la vida mateixa
quan aquesta és una reixa.

Discrepo del plor ofegat
millor que flueixi amb tranquil·litat.

Discrepo ....

Alba Corcoi

Cuco

Ves per on quan menys et necessito
més t'estimo.

Ja no em cal la teva mà per caminar,
ni el teu alè per volar.
Ja no em cal el teu cos per desitjar,
ni la teva força per lluitar.

He après sola a caminar
i tinc ales per volar.
He après que somiar és desitjar
i a ser valenta per lluitar

Ara que ja no em cal la teva mà
és quan més fort la vull agafar.
Ara que no et necessito per plorar
sé que mai et deixaré d'estimar.

Tant se val que un dia marxis lluny,
ets a dins del meu puny
i encara que s'obri la mà
el que tinc no marxarà.

Ves per on quan menys et necessito,
més t'estimo.

Alba Corcoi

Netejant culpes

He posat en lleixiu tots els llençols
tacats de la meva culpa,
tramposament volia fer bogada blanca
quan tots són de colors molt vius
enllardats d'una cultura esclava
de perjudicis ancestrals actius,
potser minvaran en un color pastel
socialment acceptat el meu anhel,
però mai seran d'un blanc despullat
que tindrien els d'algú que de veritat
de maltracte no pogués ser culpat.

Alba Corcoi