El conte de la vida

Vida

Una vegada hi havia una estrella,
que volia ser mare,
es va envoltar de terra,
la necessitava fosca i freda
per no cremar el ventre
que la filla engendraria,
una petita cèl·lula seria
que vida anomenaria.

Però la petita no creixia
i va buscar-se un amant
que li donés vitalitat,
moviment i alegria,
va posar-se al seu voltant
sinuosa i constant
ni massa a prop,
ni massa distant.

La menuda era feble,
massa Sol la cremaria,
massa fred la mataria,
li calia equilibri per viure
i ella li procuraria
tot allò que necessitaria,
del foc la protegiria
amb una penombra precisa.

De vegades enyorava
jugar en la llunyania
amb amigues d'infantesa,
sa filla que ho sabia
cap al cel s'enfilaria,
els ulls per ella obriria,
la veu li sortiria,
amb olfacte oloraria.

Tot allò que aviat sentiria,
tot allò que aviat cantaria.
En la fosca arrelaria
per arribar el cor de la mare
que per ella batega
per poder-li explicar
com brillen de boniques
els estels que encara brillen.

I així és com la vida
entre la claror i la fosca
està sempre dividida
entre la llum que la guia
la Terra que l'alimenta
i el cos que la sustenta,
són els tres elements
que la van formar un dia.

Com que no té memòria,
se sent desemparada
i només desitja el pare,
deixa enrere les arrels
i es va convertint en un àngel,
però a mesura que s'allunya
ja no pot parlar amb la mare
si sentir a ses germanes,
vola i mort a la vegada.

La natura amorosa
li vol donar esperança,
abans d'alliberar-la,
li mostra com fecundar-se,
estimarà la seva llavor
com a ella l'ha estimada,
i li procurà els sentits
perquè pugui contemplar-la.

El pare et crida,
la mare et vol,
la vida tria
misteri resolt.

Mare

Mare

Tota ella és bellesa
el silenci sa ciència,
sa virtut la destresa,
l'amor i la paciència.

Tot esdevé harmonia,
amb mans adolorides
el fang agafava vida
modelat amb mestria.

Les flors més senzilles
eren rams i melodies
de colors combinats
amb l'art més encertat.

Tota ella és vellesa,
s'apaga i no camina,
però la seva mirada
sempre està tranquil·la.

Tinc Por

TINC POR

Tinc por,
ho vull cridar als quatre vents,
que em sentin tots els innocents
a qui obliguem a ser valents,
des del fons de tots els temps.

Tots els camins s'han desdibuixat,
tots els mapes s'han cremat,
quina direcció he d'agafar
si no sé què passarà demà,
ni qui m'acompanyarà,
ni qui m'abandonarà.

Tinc por,
de no saber caminar,
de no saber escoltar,
de no saber explicar
cap a on vull anar.

El preu de la llibertat
és la por a la responsabilitat,
saber que et pots equivocar
i que l'error hauràs de superar,
saber que la pots encertar
i que l'encert podràs recordar.

Tinc por
i no em puc aturar
el temps no pararà,
només puc triar
quin camí agafar.

Un dia vaig desitjar ser lliure
ara que puc d'escollir com viure
recordaré el camí passat,
meu i dels meus avantpassats,
conscient que la meva llibertat,
és la meva responsabilitat.