LLAVIS CREMATS (ALS MORROS)

 

ALS MORROS

 

La realitat

va esclatar.

 

Decepció providencial.

 

 

 

 

 

 

 

Desitjar…,

que no sigui cert el desencert.

 

 

 

 

 

Ens hem vestit

d’una pols

pretensiosa,

d’una veritat

que s’espolsa

la responsabilitat

de ser certa.

Arriba el vent,

aixecant

absurditats

inventades

entre la sorra

que amaga

falsedats.

Despullats,

s’insinua

en l’escorça

una objectivitat

ponderada

entre dubtes

i certeses.

 

 

 

M’enfarfega la rutina

quan és feta de sorra fina.

Al començament és humida,

té l’estructura definida.

 

Però sotmesa a la inclemència

va perdent la consistència.

 

El que abans era estructura,

ara és una compostura

deforme i sense mesura,

que es manté contra natura.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Em tempta explicar-te

que no sé si t’he estimat.

Em tempta,

en contemplar-nos

vestits d’hipocresia

mentre el teu cos nu

reposa en el meu pit.

 

Ens hem inventat carícies,

ens han sortit durícies

per no assumir la veritat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

També nues a les muntanyes

només els queda un desert

on enterrar elucubracions,

sense aigua que alimenti

els miratges de la neu

de les pròpies entranyes.

Un oasi buscaré en va

amb l’anhel que no fos

una invenció

la història que vam viure.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Em sento remugar

pel dany causat,

per la fatalitat

que m’ha tocat.

 

Sota el pretext

de ser restablert

el patiment sofert.

 

La queixa és un dret,

si no et converteix

en la víctima

que sempre perd.

 

 

 

 

 

 

 

LLAVIS CREMATS ( LLAVIS OBERTS)

 

LLAVIS OBERTS

 

 

Serem feliços

i menjarem anissos.

 

 

Instintiu jo,

 embriaga la raó.

 

 

 

 

 

 

Desitjar…,

enamorar-se de la vida, de la mort,

de tu, d’una feina, d’un projecte, d’una afició,

 d’un objecte, d’un concepte, d’una idea,

de tot, de res…, sense mesura,

sense raó.

 

 

                                                 ______________

Papallones d’ales enceses

dibuixen en el sostre

el mapa a seguir.

Caminen sense pressa,

volen amb la destresa

d’haver après el camí.

 

Qui els encengui les ales

també m’encendrà a mi?

 

Papallones d’ales enceses,

em canten a cau d’orella

dins del meu jardí.

Reciten vells poemes,

amb cants de sirenes

per dur-te fins aquí.

 

Qui els encengui les ales

també m’encendrà a mi.

 

                                         ___________

Amb les mans fermes

despullo el cos,

vesteixo el desig.

 

Busco el gest precís

que encengui la nit

dels nostres somnis.

 

Baix la lluna creixent

i el sol sostingut

buscarem el cim…

 

sense presses.

 

 

 

                                               ______________

 

 

 Els teus dits

ressegueixen

els meus pits

que emmudeixen.

No volen destorbar el tacte

que encén el foc

de la dansa del ventre.

Comença un joc,

on el plaer sempre ens guanya.

 

Fent trampes,

l’hi hem mostrat totes les cartes.

 

 

 

                                         _______________

 

 Vaig estar desperta fins tard,

sentint el so

d’aquella cançó

bastida entre converses

i silencis a quatre mans

al compàs del desig.

Em vaig adormir al matí.

Em vaig llevar a deshora,

quan el sol era ben alt,

per guardar la nostra nit

dins les meves parpelles closes.

 

                                           _____________

 

 

 

 Arriba el deler

enmig d’una mar encesa

que no tem a la tempesta.

On em durà l’onada

que s’atansa?

On em durà aquest bes

que tant m’atrapa?

 

On em durà el comiat

si això s’acaba?

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nit i Dia

 

Festeja la nit a l’alba

amb l’intens desig

d’una trobada

on mai s’atrapen.

T'enyoro

 

La lluna es despulla

 

La lluna s’ha despullat

de les estrelles

per entrar en el nostre llit,

a fer de balancí

dels nostres cossos nus.

Ens embolcalla la tensió

d’uns pensaments hipnòtics

que ens fan desaparèixer

dins d’un ball ancestral

que ens torna als orígens.

Una explosió, amb la destresa

apresa d'antics rituals,

balanceja la màgia

en el moment precís

de retornar al present.

La lluna marxa,

es torna a vestir d’estrelles.

A ella li cal calor,

a nosaltres la calma

que ara ens fa de manta.        

Propera petjada

 

Tendres somnis

 

Si cal, atura't

 

Si cal, atura’t

Quan no puguis més
deixa marxar el temps.
Aturat, reposa,
aplega força
a resguard dels vents.

Quan el camí s'enfila
per rampes impossibles
i et maca la veu,
cuida el cos i seu.

Quan el desig estira
i et diu que tu podries
estigues molt atent
escolta els sentiments.

Quan no puguis més
deixa marxar el temps.
Aturat, reposa
aplega força
a resguard dels vents.

Si avui se t'emporten
demà estaran empenyent.

Rebrotaran

 

Trenca la pedra el gira-sol
que no cau a terra vençut,
hi ha deixat noves llavors
que esperant dies de sol
guardaran a aixopluc
la força que ara ens dol
dins la terra on ara plou.
Rebrotaran més endavant
i l'erm tornarà a ser camp.

La Trementinaire

 La trementinaire

Tenia una closca invisible,

d'on brollava el saber

de fer el que calia.

La vulnerabilitat que vivia

la feina més forta,

la feia sensible.

Camins vells i nous que seguia,

de flors es cobrien,

tenien espines.

Copsant el parlar de les plantes,

secrets descobria,

remeis coneixia.

Per fora hi rodava la vida,

per dins un amor hi creixia

encara que no fos visible.

Mirall

 

Els teus ulls van ser un mirall
on em vaig aprendre a mirar
d'una altra manera.
Hi cantaven els silencis
hi ploraven els somriures
l'oblit no existia.

 

Desdibuixant la tristesa
amb pinzells d'alegria,
hi florien les pedres.
Hi ballaven els meus anhels,
hi jugaven sense recels
en els fons de sa llera.
Traçant un mapa de corall,
acolorit per uns esculls
que avui ens han guanyat.

Els teus ulls van ser un mirall
on d'una altra manera
em vaig aprendre a mirar.
Hi cantaven els silencis
hi ploraven els somriures,
mai ho podré oblidar.

La Sirena (Havanera)

 La sirena (Havanera)

La mar venia a besar-me,

el sol me'n feia un vestit

de la seva espuma blanca

per abrigar-me les nits.

Les petxines el brodaven,

de sorra n'era el teixit

que a les fosques brillava

en els estels reflectit.

Vine mar, vine a besar-me,

que necessito un vestit,

que avui vindrà a buscar-me,

un mariner eixerit.

A la platja jo cantava,

amb la força del desig,

amb veu enamorada

per portar-te fins a mi.

Com més fort jo cantava

més gran era el teu neguit,

no podies apropar-te

sense caure en l’oblit.

Vine mar, vine a besar-me,

que necessito un vestit,

que avui vindrà a buscar-me,

un mariner eixerit.

Per tu, vida

 Per tu, vida.

T'estimo amb tanta força

que m'oblido tot de sobte

que només soc una dona,

i em crec una deessa

amb ànima de poeta

capaç de tota proesa.

Em vesteixo de tendresa,

despullant tota feblesa

de dubtes i d'incerteses.

He decidit estimar-te

en alegries i penes.

He decidit acompanyar-te

i amb tu camino ferma,

per camins que no esperava,

emocions que embriaguen

sentits que ni somiava

quan els teus dits ressegueixen

ferides que al seu pas tanquen

cansades d'estar obertes.

I et beso ben desperta,

el desig, porta oberta

a un món que vull percebre.

He decidit estimar-te

en alegries i penes.

He decidit acompanyar-te

i amb tu camino ferma.

Alba Corcoi

Buit

Buit

No tot és buit,

queda l'espai,

amb res de tu,

amb tot de mi.

Tot inaudit

res compartit

ben definit

en el record

el meu amor

roman allí.

No s'esvaeix

entre l'oblit,

ell resisteix,

ho vull així.

No em serveix

res de consol

ni porto dol,

la llibertat

que he estimat

em fa assumir

la soledat

que emplena el buit

que has deixat. 

Horror

La por de tants infants,
de tants homes,
de tantes dones,
ens porten les ones
d'un mar
tenyit de penombres.
L'odi d'uns pocs
ho tenyeix tot,
trencant els lligams
que uneixen persones.
Una mà que s'estén,
no arriba a temps,
mentre la vida s'ofega.
Un clam es va alçant
crida amb l'afany
que s'aturi la guerra.
Dolor va causant,
estralls i fam,
ignorant els infants,
que potser callaran,
que potser parlaran,
que mai oblidaran
el rostre inhumà
de qui decideix
que l'horror
val la pena.

Tot se suporta

Tot se suporta

Mai vaig pensar que estimaria
la bogeria
que abans m'havia fet patir.
Mai vaig sospitar que la vida
es riuria
del seny que jo tenia ahir.

I ara ric perquè estic boja.
I ho faig perquè no m'importa.
Si tu m'estimes,
tot se suporta.

Mai deixo de somiar desperta
les tempestes
que tan sovint em destrossen.
Mai em fan por si no estic sola
sobre les ones
del temps que dansant m'envolten.

I ara ric perquè estic boja.
I ho faig perquè no m'importa.
Si tu m'estimes,
tot se suporta.

Mai serà el mateix ara que marxes,
t’empeny l’onatge,
amb pas ferm cap a nous paisatges.
Mai m'abandonarà la força
que l'amor dona
tot i que el destí ara se l'emporta.

I ara ric perquè estic boja.
I ho faig perquè no m'importa.
Si jo m'estimo,
tot se suporta.

Buidant la capsa

Buidant la capsa

Avui que tornen els records
jo em torno d'aire
perquè em puguin travessar
i no quedar-se.
Vull buidar el meu passat
de dins ma capsa
per a tornar-la a emplenar
d'esperança.
En un futur no molt llunyà
que ja s'atansa
qui sap el que em portarà
si vent o aigua.
Jo l'espero sense esperar
el meu cor dansa
al ritme dels meus records
que cantant marxen.

Una estora de verd

 Una estora de verd

Una estora de verd,
de tots els matisos
cobreix la muntanya,
folrant prats i marges,
vestint-ne les branques.
Un cel ple de grisos,
ha fet plorar aigua
desvetllant la màgia
de llavors adormides
que ja l'esperaven.

Animals s'hi disfressen,
amb les fulles dels arbres,
fugint espantadissos
de perills i tristeses,
dels que els tenen enveja.
Aclocant-se feliços,
transmetent el misteri
que després de tants segles
guarda encara la vida
secreta la consigna.

El riu salta xiroi,
fent cantar les pedres
alça el to cofoi.
En el seu llit acull,
la sorra que s'esmuny
cap a un altre medi.
La molsa atenta
el còdol recobreix
si no se submergeix
tot fent-se l'heroi.

Una estora de verd
que a l’horitzó es perd.

Cunetes

 

CUNETES

Porto dins les meves entranyes
el dolor de la meva besàvia.
Tres fills van marxar a la guerra,
només un va tornar a casa.
Si els morts ni lluiten ni maten,
perquè no els vau tornar a ses mares.
Perquè els hereus d'aquella barbàrie,
no heu demanat perdó per aquella infàmia.
Aneu pel món amb la cara ben alta,
ens doneu lliçons de democràcia
mentre alceu la mà a les nostres àvies,
quan hauríeu de baixar la mirada.
Perquè no apreneu d'Alemanya.

Si els morts ni lluiten ni maten,
perquè no els vau tornar a ses mares.

Destí

 Destí

Hem caminat darrere el destí
intentant atrapar
allò que ens va robar,
intentant abraçar
allò que ens va negar.
Sense saber,
que ens calia parar
perquè fos el destí
el qui ens pogués atrapar,
el qui ens pogués abraçar.
Ara seran  els nostres destins
els que caminaran de costat.