ALS MORROS
La
realitat
va
esclatar.
Decepció providencial.
Desitjar…,
que no sigui cert el desencert.
Ens hem
vestit
d’una
pols
pretensiosa,
d’una
veritat
que
s’espolsa
la
responsabilitat
de ser
certa.
Arriba el
vent,
aixecant
absurditats
inventades
entre la
sorra
que amaga
falsedats.
Despullats,
s’insinua
en l’escorça
una objectivitat
ponderada
entre dubtes
i
certeses.
M’enfarfega
la rutina
quan és
feta de sorra fina.
Al
començament és humida,
té
l’estructura definida.
Però
sotmesa a la inclemència
va
perdent la consistència.
El que
abans era estructura,
ara és
una compostura
deforme i
sense mesura,
que es
manté contra natura.
Em
tempta explicar-te
que no
sé si t’he estimat.
Em
tempta,
en
contemplar-nos
vestits
d’hipocresia
mentre
el teu cos nu
reposa
en el meu pit.
Ens hem inventat
carícies,
ens han sortit
durícies
per no assumir la veritat.
També
nues a les muntanyes
només els
queda un desert
on
enterrar elucubracions,
sense
aigua que alimenti
els
miratges de la neu
de les pròpies
entranyes.
Un oasi buscaré
en va
amb
l’anhel que no fos
una invenció
la història que vam viure.
Em sento
remugar
pel dany
causat,
per la
fatalitat
que m’ha
tocat.
Sota el
pretext
de ser
restablert
el
patiment sofert.
La queixa
és un dret,
si no et converteix
en la
víctima
que
sempre perd.